Reinventant la meva furgoneta: el viatge d'escollir un nom

 La meva furgoneta ha tingut altres noms perquè ha viatjat amb altres persones però quan ens vam quedar soles vaig entendre que necessitàvem un nom nou. Un nom nou representa una nova vida, una nova manera de presentar-se al mon, una nova identitat. Durant molt de temps no va tenir nom perquè les dues estàvem en procés de reconstrucció. Ella era simplement la furgo i jo la conductora impostora que es marejava cada vegada que l’havia de treure de l’aparcament.

La furgo em mirava passar pel carrer amb cara de no entendre res, amb els ulls enormes de gos de muntanya. Jo li demanava disculpes quan la netejava per dins, quan li penjava garlandes de colors, quan li arreglava els coixins com si fos un salonet de te victorià, de vegades en silenci, de vegades amb llargues explicacions. M’agrada pensar que olorava el meu neguit com un animal metàl·lic i gros. Recordaria les seves vides passades? Recordaria quan no era meva i viatjava pel mon en un somni assolellat de benzina i asfalt?

Un dia va ser valenta. Pertanyia a la meva amiga Montse, corria esperitada, pujava muntanyes i dormia en llocs solitaris.

Un altre dia va ser casa. El meu company de viatge i jo la vam carregar amb mantes, llibres, cigrons per fer hummus i música. Tenien tot el que calia excepte un bon mapa i per això ens vam perdre.

Un altre dia ens vam quedar ella i jo soles. De sobte no teníem nom, ni casa ni mapa. No teníem ni memòria ni destí. Però vivíem prop del mar i jo continuava preparant el berenar en aquella caseta amb rodes amb aspecte de salonet de te i llegint històries d’Stevenson en veu alta per sentir-me valenta i fer que ella també se’n sentís una mica.

Pensava que quan tingués el carnet de conduir tornaríem a recórrer les autopistes dels seus somnis motoritzats. Però no comptava amb els meus malsons, els precipicis per on queia cada nit, la maledicció onírica que m’obligava a conduir marxa enrere a velocitats il·legals en contra de la meva voluntat.

Sentia la necessitat de posar-li un nom, nom de pantera, diminutiu d’amor infantil, nom d’heroïna o de pirata amagada, nom de princesa sense corona o de trapezista sense xarxa. Potser sentia que trobant el seu nom perfecte també seria capaç de tornar a anomenar-me a mi mateixa. Qui sap si trobaria un nom suficientment valent com per sortir a l’autopista amb què somien les furgonetes atrotinades decorades amb garlandes i flors de paper.

Julio Cortázar li va posar Fafner a la seva Volkswagen T2, com el drac de l’Anell dels Nibelungs. John Steinbeck va viatjar amb el seu gos Charlie per EEUU amb una furgoneta a la que va batejar com a Rocinante i que es pot veure exposada al seu museu de Salinas, Califòrnia. Jo necessitava un nom per tornar-me a moure, per poder dir-li: “Pomadolça, porta’m a…” com li dic cada vegada que l’engego, trio la música i surto a la carretera. Ella fa sorollets de gata afònica o d’adolescent emprenyada i m’hi porta.

Vull creure que el nostre procés maduratiu corre en paral·lel. Jo encara tinc por a conduir i una llarga llista de totes les coses horribles que em podrien passar al volant. Algunes son improbables i estan protagonitzades per estampides de mamuts clonats; altres son francament superables com perdre’m, en general; algunes altres m’han fet plorar de rotonda en rotonda i tenen a veure amb la possibilitat de veure un gat atropellat a la carretera. Entre moltes altres pors.

De moment no he hagut d’enfrontar-me a animals prehistòrics ni a gats atropellats. M’he perdut moltes vegades, això sí. M’he perdut a pobles i ciutats i m’he perdut conduint per l’autopista mentre el gps em cridava afònic i desesperat que agafés la sortida següent. Visc perduda, ja ho sabeu, perduda a l’autopista o perduda dins dels meus propis pensaments. Fa temps que això ja no m’hauria de preocupar. L’estampida de mamuts em persegueix en somnis mentre caic per un precipici conduint marxa enrere. Els camions, els ciclistes, els autobusos, les criatures que surten de l’escola, alguns senyals de trànsit, els túnels, l’hora punta, la nit, les tempestes, els semàfors en groc, la gent que em crida i no sé per què… Un parell de vegades ha passat l’estrany miracle de la conducció solitària amb el mar deixant-se veure davant meu en el moment exacte en què sonava la una cançó bonica. Però reconeixereu amb mi que la llista de possibles desgràcies encara supera aquests moments infreqüents de serenitat i calma.

I així, mentre jo supero la por a conduir i arribo cada dia una mica més lluny ella deixa de mirar-me amb cara d’incomprensió, em deixa que li arregli els coixins amb estampat de papallones i que cargoli el moble de la cuina perquè deixi de tremolar. Jo aprenc a escoltar els seus budells per detectar quan alguna cosa no va bé, la perfumo amb gessamí i espígol, faig fora els insectes que intenten arribar al meu llit i trobo el seu nom, me’l xiuxiueja clarament, ens reflectim en un mirall de foc, postes de sol vermelles, els incendis que purifiquen tot el que camí que hem fet fins ara a pesar de la por i la tristesa ocasional.

Tenim neguits d’adolescents emprenyades però som un parell de dames victorianes, de les que celebren les victòries. Els meus cabells i la seva llauna son vermells com el foc que ens impulsa a pesar dels precipicis i els camions de l’autopista. A mi em fan mal els genolls i ella fa sorolls estranys de ferros i cables. Jo preparo cafè a l’estil napolità i ella demana benzina i flors que ens recordin que torna a ser casa.

Trio la música, programo el gps, estudio la ruta, evito les corbes sempre que puc, m’encomano a Sant Miquel, a Maria Magdalena i a l’esperit immortal del Vesuvi. Sonen cançons italianes quasi sempre, em pinto els llavis al retrovisor mentre el semàfor es posa en verd.

Li demano “Scarlett, porta’m on vulguis”.

Ha tingut molts noms i moltes vides.

Ara torna a ser casa. Tornem a tenir un nom nou.

Ja no respon a “la furgo” ni a cap altre nom. Es diu Scarlett, perquè és una dama del sud, presumida, valenta i vermella com una rosella impossible de domesticar.

Perquè una vegada més hem sobreviscut, Scarlett i jo.