Viatge al mon del cream tea britànic (primera part)

 Soc el tipus de persona que oblida fàcilment la logística necessària que implica ingerir aliment a hores convingudes. Vull dir, quan estic a casa recordo que és l’hora de dinar -hora bastant aleatòria habitualment i fora dels circuits socialment estipulats- perquè tinc fam però no he recordat que havia de cuinar prèviament. Miro fixament un punt de l’horitzó, valoro la situació i acabo menjant qualsevol cosa que impliqui poca estona davant dels estris de cuina. Quan estic de viatge soc poc hàbil a l’hora de triar restaurant. Algunes vegades faig una recerca prèvia però la meva inclinació habitual a la improvisació fa que sovint acabi menjant qualsevol cosa. Si viatjo sola no m’importa gaire. Les poques vegades que viatjo en companyia pot arribar a ser un motiu de neguit. Si busqueu fer turisme gastronòmic no soc la vostra persona de referència.

Excepte per una cosa: soc molt bona quan es tracta de berenar. Caldria avisar que soc capaç de berenar a qualsevol hora, això sí. I si el berenar no és dolç, no és berenar.

Soc el tipus de persona capaç de caminar molt, agafar trens regionals d’horaris improbables, visitar pobles perduts només perquè sap que hi ha un lloc especial on fan uns berenars magnífics. Aquella crostata casolana a la vora del lago di Como, els cornetti farcits de crema a una cafeteria allunyada del centre de Verona, els dolços del Jawhari després de visitar les ruïnes de Baalbek al Líban d’abans de la pandèmia, els bunyols de carabassa amb xocolata a la meva cafeteria favorita de València…

Però sobretot soc el tipus de persona capaç de caminar molt i visitar pobles fora del circuit establert per gaudir del cream tea britànic.

L’any 1662 el rei Carles II es va casar amb la portuguesa Caterina de Braganza. La dot de Caterina incloïa Tànger, Bombai i el costum de prendre el te que es va popularitzar a Gran Bretanya. L’afternoon tea, aquella cerimònia magnífica que inclou pastissets dolços i sandwitxos de cogombre i maionesa se’l va inventar l’any 1840 Anna Russell, duquesa de Bedford i dama de la reina Victoria perquè sempre tenia fam entre l’esmorzar i el sopar i li va semblar oportú trobar una solució a la qüestió. Cada dia abans de sopar demanava que li portessin a l’habitació té, pa amb mantega i pastissets. Un dia se li va ocórrer convidar les seves amigues i així va nèixer l’afternoon tea. Gràcies, Anna, no saps com t’entenc.

I el cream tea? El cream tea és la versió reduida de l’afternoon tea: Te i scones untats amb clotted cream i melmelada de maduixa. Anem per parts. Els scones son uns brioixs bastant senzills que s’han de servir calentons. La clotted cream és el meu drama personal. Em declaro absolutament addicta. El drama és que només es pot comprar a Regne Unit. Té un 60% de greix, té denominació d’origen i no es comercialitza a cap altre lloc. Tampoc es pot fer a casa perquè és impossible trobar nata amb aquest percentatge de greix fora de Regne Unit. En el suposat cas que la trobéssim la seva elaboració implicaria 12 hores de cocció a foc lent. Reconec que alguna vegada he fet clotted cream falsa amb mascarpone i el resultat és bastant interessant però res comparable a l’autèntica clotted cream.

Sembla ser que l’origen del cream tea és anterior a Caterina de Braganza i a la duquesa de Bedford. Cal viatjar al segle X a l’abadia benedictina de Tavistock, al sud oest d’Anglaterra, al comtat de Devon. De fet el cream tea es coneix com el Devonshire Tea. O el Cornish Tea perquè els de Cornualles diuen que els inventors son ells. La veritat és que la diferència és molt subtil: a Devon posen primer la clotted cream i després la melmelada i a Cornwall posen primer la melmelada i després la clotted cream. En fi, l’abadia de Tavistock va ser fundada al segle X pel comte Ordgar que la va donar als benedictins. Van patir la invasió vikinga i el seu fill Ordulf va ser l’encarregat de reconstruir-la. Obviament Ordulf només s’encarregava de la financiació i el treball manual era cosa dels treballadors de Devon que cada dia berenaven te, scones i clotted cream amb melmelda per cortesia dels monjos. I així va nèixer el Devonshire Tea o el cream tea. Era un dels monestirs més importants d’Anglaterra però avui en dia no queda res més que el refectori, dues portes i un pòrtic.

Abans de fer aquest parentesi històric recordaràs que he confessat que soc capaç de caminar molt per afegir nous llocs on fer el cream tea a la meva llista personal. En realitat no recordo quan va començar tot, en quin moment vaig decidir tastar aquests brioixs humils i me’n vaig enamorar. Fa més de 20 anys que viatjo a Regne Unit amb freqüència així que no recordo quan va ser però em puc imaginar per què vaig triar menjar-me un scone i no el pastís vistós que segurament tenia al costat. És bastant possible que es tractés d’una experiència més estètica que culinària en un principi. La manera de servir el cream tea m’obsessiona i m’hipnotitza. Espero amb una certa ansietat que no sigui una decepció quan me’l serveixen. És important la tassa, el plat, el recipient de la crema, el recipient de la melmelada, la tetera… L’establiment també, sense dubte, però res més trist que una tassa lletja o una tetera vulgar en un saló de te bonic. M’ha passat. També he sigut víctima de situacions lamentables que m’han fet marxar indignada sense provar el te. Va passar a un establiment de Birmingham on em van servir els scones amb mantega. No ho consentiu mai això!

L’experiència del cream tea en el meu cas acostuma a ser volgudament solitària perquè res em decebria tant com prendre’l acompanyada i que l’entusiasme no fos compartit, que la persona que m'acompanya no sigui capaç d'entendre la solemnitat del moment. La clotted cream exigeix deliri o solitud. L’única persona que conec amb qui he pogut compartir l’eufòria d’un bon cream tea és el meu company de viatge en furgoneta que us sonarà si heu llegit altres articles. Si no és així, és el moment de recomanar-vos que ho feu.

Vaig començar l’any 2025 a Cambridge. Un dels meus objectius era caminar una hora per la campanya per arribar de Cambridge a Grantchester. Una excursió maquíssima que òbviament gaudiran especialment els fans, com jo, de la sèrie Grantchester: un pastor anglicà (hot priest) i un policia resolen crims als anys 50 al bonic i pintoresc poble de Grantchester. Actualment es pot arribar des de Cambridge passejant pels meadows com vaig fer jo o en barca pel riu Cam. El poble és molt bonic i petit i es poden reconèixer els escenaris de la sèrie: l’església, el pub…

Església de Grantchester

Però l’objectiu principal era fer el cream tea a un lloc concret: The Orchand.

L’any 1897 The Orchand era la casa del matrimoni Stevenson (res a veure amb l’escriptor). La senyora Stevenson prenia el te a la sala de casa seva i si feia bon temps al jardí. Un dia uns estudiants de la universitat de Cambridge li van demanar si els podia servir un te amb pastissos sota els arbres en flor del jardí i així va ser com es va iniciar la tradició dels estudiants universitaris d’anar a prendre el te al jardí de la senyora Stevenson.

The Orchand

El poeta Rupert Brooke, guapo (Willian B. Yeats va dir que era el jove més guapo d'Anglaterra), talentós i mort als 27 anys (el club dels 27...) va llogar una habitació als Stevenson l’any 1909 i aquí va escriure alguns dels seus poemes més coneguts. A més portava les seves amistats a berenar, escriure i parlar de literatura. Una d’elles era Virginia Woolf que va batejar Brooke i els seus amics bohemis com els neopagans. Una mica més amunt de Grantchester hi ha el que es coneix com la Byron’s Pool, una represa del riu on se suposa que venia Lord Byron a nadar.

Ara entendreu perquè jo havia de caminar una hora pels meadows de Cambridge per venir a fer-me un cream tea aquí. I lamento comunicar-vos que l’experiència no va ser del tot satisfactòria perquè jo necessito molta antigor al meu voltant. No us enganyo, The Orchand és un lloc preciós que heu de visitar si teniu l’ocasió. Però el cream tea per mi és una experiència culinària i estètica. Els scones estaven molt bons i calents, com ha de ser que no sempre és. La clotted cream me la van servir en el recipient de plàstic industrial, la tetera era lletja i la tassa era lletja. La restauració de l'espai resulta massa moderna pel meu gust victorià.

El cream tea

Després d’aquesta profunda decepció estètica vaig decidir visitar Ely. És una ciutat d’uns 20.000 habitants amb una catedral gòtica impressionant. La història medieval de la ciutat és molt interessant (va ser fundada al voltant d’un monestir benedictí l’any 673 per la princesa Eteldreda, una dona interesantíssima, princesa, reina, monja, abadessa i santa venerada pels cristians en aquest ordre) però avui hem vingut a parlar del cream tea i aquí sí que l’experiència va ser completa i satisfactòria.

El lloc que us recomano visitar és el Peacocks Tearoom. Tot és absolutament perfecte: la vaixella, el servei, la clotted cream, les estovalles de les taules… M'encanten les tasses órfenes, aquelles que no conjunten amb el plat ni amb la tetera, les flors, la porcellana, el terra de fusta cruixent, les diferents Miss Marple que entren a fer el te i xarrar una estona amb la propietària...

Un cream tea ben servit

Sis mesos després, estiu de 2025 he fet una ruta preciosa per Bath i rodalies. No, us confirmo que no he conduit a Scarlett per Anglaterra. Encara vaig lenta amb el meu procés de perdre la por a la carretera. Però he viscut moltes aventures en tren i en bus buscant llocs on berenar a qualsevol hora del dia.

Efectivament, he abusat del cream tea i he recordat altres llocs estratègicament distribuïts per Anglaterra i Escòcia on cal aturar-se a berenar si compartiu el meu deler.

Ara, però, se’m refreda el te i per tant caldrà continuar la nostra ruta en