Juliet en ruta

M’agradaria poder-vos dir que he tornat a Anglaterra amb Scarlett però no és així. Encara no soc la conductora experta que tots espereu i que jo mateixa pensava que seria quan arribés l’estiu així que he viatjat en avió i m’he mogut en transport públic pels poblets de la campanya -trens i autobusos- com he fet tota la vida. Vaig començar l’any 2025 a Cambridge, amb abric, paraigua i bufanda, passejant pels prats que arriben fins a Grantchester però feia dos anys que no vivia un estiu anglès, des d’aquella aventura esbojarrada amb el meu company de viatge. Si recordeu, Scarlett tenia un altre nom i jo no tenia carnet però em va semblar una idea fantàstica comprar-la i deixar-ho tot (casa, feina, poble, seny…) per arribar a Escòcia com a copilot desorientada. Comprendreu que si encara em provoca ansietat l’AP7, els seus camions i la majoria de carreteres que impliquin revolts no m’hagi animat aquest estiu a conduir per l’esquerra. He tornat a Bath. He visitat aquesta ciutat en al...

Viatge al mon del cream tea britànic (primera part)

Soc el tipus de persona que oblida fàcilment la logística necessària que implica ingerir aliment a hores convingudes. Vull dir, quan estic a casa recordo que és l’hora de dinar -hora bastant aleatòria habitualment i fora dels circuits socialment estipulats- perquè tinc fam però no he recordat que havia de cuinar prèviament. Miro fixament un punt de l’horitzó, valoro la situació i acabo menjant qualsevol cosa que impliqui poca estona davant dels estris de cuina. Quan estic de viatge soc poc hàbil a l’hora de triar restaurant. Algunes vegades faig una recerca prèvia però la meva inclinació habitual a la improvisació fa que sovint acabi menjant qualsevol cosa. Si viatjo sola no m’importa gaire. Les poques vegades que viatjo en companyia pot arribar a ser un motiu de neguit. Si busqueu fer turisme gastronòmic no soc la vostra persona de referència. Excepte per una cosa: soc molt bona quan es tracta de berenar. Caldria avisar que soc capaç de berenar a qualsevol hora, això sí. I s...

Reinventant la meva furgoneta: el viatge d'escollir un nom

La meva furgoneta ha tingut altres noms perquè ha viatjat amb altres persones però quan ens vam quedar soles vaig entendre que necessitàvem un nom nou. Un nom nou representa una nova vida, una nova manera de presentar-se al mon, una nova identitat. Durant molt de temps no va tenir nom perquè les dues estàvem en procés de reconstrucció. Ella era simplement la furgo i jo la conductora impostora que es marejava cada vegada que l’havia de treure de l’aparcament. La furgo em mirava passar pel carrer amb cara de no entendre res, amb els ulls enormes de gos de muntanya. Jo li demanava disculpes quan la netejava per dins, quan li penjava garlandes de colors, quan li arreglava els coixins com si fos un salonet de te victorià, de vegades en silenci, de vegades amb llargues explicacions. M’agrada pensar que olorava el meu neguit com un animal metàl·lic i gros. Recordaria les seves vides passades? Recordaria quan no era meva i viatjava pel mon en un somni assolellat de benzina i asfalt? ...

Amb la tecnologia de Blogger