Com va començar tot: tenia furgoneta però no tenia carnet

Em dic Júlia i em vaig comprar una furgoneta sense tenir encara el carnet de conduir i amb edat suficient com perquè la gent em parli de vostè, em faci gràcia o no. Li vaig comprar a la meva amiga Montse de La vuelta al mundo en 80 vidas que des d'aquell moment ha tingut la santa paciència d'aguantar-me molts drames com a conductora inexperta. Gràcies, Montse!

Amb el que m’agrada moure’m i viatjar qualsevol podria pensar que treure’m el carnet hauria d’haver sigut una prioritat de joventut. Però no. Mai m’he parat realment a analitzar per què. No em feia falta en el meu dia a dia ni per anar a estudiar ni per anar a treballar. Sempre he tingut amistats amb cotxe o m’he buscat la vida per anar on he volgut en transport públic encara que no sempre fos l’opció més pràctica. He viatjat moltíssim sense tenir carnet.

Potser ha arribat el moment de confessar que no soc la persona més pràctica del mon, ni la que millor planifica les coses. En canvi se’m dona extraordinàriament bé improvisar, sobreviure i tenir molts plans alternatius guardats a les butxaques. Plans poc pràctics que m’obliguen a improvisar i sobreviure però puc dir que he viscut unes quantes aventures vivint d’aquesta manera i que tinc el cap ple d’anècdotes i històries per explicar. També he patit molt perquè, no ens enganyem, a ningú li agrada que els plans surtin malament i això d’improvisar i de no ser pràctica fa que moltes vegades les coses no vagin com m’agradaria. Per això és interessant saber sobreviure i tenir plans de reserva.

Amb el temps he aprés a ser una mica més organitzada i pràctica. Per allò que tinc edat suficient com perquè em diguin de vostè i perquè sobreviure als errors també implica un aprenentatge i deixar la porta oberta a la possibilitat de fer les coses diferents. Soc una mica més organitzada que la primera vegada que me’n vaig anar a Marroc en autobús des de València perquè no tenia diners per anar en avió. Tenia 23 anys i vaig jurar que no tornaria a fer un viatge en bus tan llarg. Mai se sap... 23 anys després vaig haver de fer un Milano-Barcelona en autobús per culpa d’una vaga d’avions així que és qualsevol cosa pot passar a pesar dels juraments.

I suposo que per això, perquè qualsevol cosa pot passar, em vaig comprar la furgoneta abans de tenir el carnet de conduir. Tot va començar un dia de tardor de 2022, dinant amb un amic. Els dos sortíem agobiats de les nostres feines com a profes i els dos volíem marxar a a viure aventures pel mon. Ja havíem fet uns quants viatges junts, ens ho passàvem bé i compartíem moltes coses boniques. I vam tenir un rampell gens meditat basat només en l’entusiasme i les ganes de marxar. I em vaig comprar una furgoneta i vaig dir que deixava el pis on vivia de lloguer i vaig investigar de quina manera podia demanar una excedència al treball i vaig començar a regalar i vendre coses i vam començar a imaginar un d’aquells plans que normalment la gent medita i planifica molt. La gent que no érem nosaltres.

Em vaig matricular a l’autoescola motivadíssima perquè tenia una furgoneta preciosa i vermella preparada per viure dins, un bon company de viatge i moltes ganes de marxar. Pensava que seria fàcil perquè dins del meu cap sempre tot és fàcil però quan vaig aprovar la teòrica a la primera i vaig començar a fer pràctiques es va fer evident que m’anava a costar una mica. No m’agrada conduir, no m’agrada la carretera, no m’agrada la velocitat, tinc tanta por a conduir que és un miracle que aprovés a la segona. Em va costat moltíssimes pràctiques, molts llàgrimes i molts diners.

De fet, quan va arribar la data de marxar, estiu de 2023, jo encara no tenia el carnet però ja havia deixat el meu pis i no tenia lloc on viure, havia venut o regalat moltes coses, havia guardat les coses que no havia venut o regalat al traster d’un amic. El meu company de viatge va dir que conduiria ell sol durant els dos mesos d’estiu i que a la tardor tornaríem perquè jo m’examinés una altra vegada. I així ho vam fer. I vam marxar un dia 4 de juliol de 2023 des d’un poble prop de Barcelona amb la intenció d’arribar a Escòcia. No res va sortir com esperàvem, si us he de ser sincera. Però en realitat guardo molt bon record d’aquells dos mesos de viatge que ja us aniré explicant perquè son importants per entendre la continuació del viatge.

Perquè ara estic en un petit parèntesi. Segons el pla no planificat hauria d'estar vivint i treballant a Itàlia però tot s'ha endarrerit una mica. Primavera del 2024. La furgoneta i jo ens estem recuperant d'un hivern difícil. Vam tornar i vaig aconseguir el meu carnet. El meu company de viatge no continuava l'aventura i jo em vaig adonar que tenia el carnet, sí, però que no m’atrevia a fer llargs trajectes amb la furgoneta.

Mentre escric això ja fa set mesos que tinc el carnet i ja he fet unes quantes sortides, molt kilòmetres, lenta, contracturada i morta de por, he dormit sola a la furgoneta, la grua ha hagut de venir a rescatar-me un parell de vegades per averies diverses i tinc la sensació que m’ha passat de tot. Però encara condueixo amb por, encara no tinc aquella sensació de llibertat que em diuen tots que he de tenir. Cada vegada que he de fer una sortida llarga estudio el mapa, analitzo les corbes, m’asseguro que la ruta és fàcil, la nit d’abans no dormo, la nit després em fa mal tot el cos. Però aquí estic. Em vaig comprar una furgoneta abans de tenir el carnet, vam pensar que seria divertit marxar i ho vam fer de la manera més caòtica possible, vaig perdre un amic pel camí, vaig decidir continuar sola però d’una manera totalment diferent. Més planificada? No us penseu. Continuo sent jo. Però molt diferent a com ho he fet tot en general en la vida fins ara.

Mentrestant he acumulat moltes històries, aventures i experiències absurdes i tot apunta a que continuaré acumulant-les en el futur.

I he vingut aquí per explicar-vos aquestes històries perquè és el que més m’agrada fer.

Molt més que conduir.

Però tinc una furgoneta que és una dama victoriana, com jo.

Dames victorianes. De les que celebren les victòries.